L’advocacia després del coronavirus

El coronavirus ha produït un canvi ràpid, contundent i dràstic a les nostres vides. I ho ha fet a nivell planetari des de la base, és a dir, partint de tots i cada un dels individus fins a alterar la societat en el seu conjunt. Tots entenem que no hem caigut a un pou, sinó que estem passant per un túnel, i que hi haurà un final. En conseqüència, la gran majoria de nosaltres estem esperant que això acabi per tornar a la “normalitat”.

Però la pregunta és si podrem tornar a la mateixa normalitat d’abans o si, a partir d’ara, la normalitat serà una altra.

Canvis socials

Les crisis profundes donen lloc a canvis profunds. I aquesta ho és. El coronavirus ha fet que la res publica surti conceptualment reforçada (tot i la seva inoperància per evitar la crisi), que els intercanvis econòmics hagin quedat reduïts a nivells de quasi subsistència (pel que el teixit comercial resulta inoperant, tal i com està majoritàriament conceptuat en aquests moments), que les relacions personals directes hagin estat afectades temporalment (el que dificulta la comunicació entre persones tal com l’hem entès fins a la data), que els transports públics siguin qüestionats (en tant que fomenten les aglomeracions de gent), que l‘externalització de la producció industrial a altres països hagi mostrat un punt feble (donat que no tenim autonomia per autoabastir-nos i depenem de tercers països), etc.

El món tal com l’enteníem ja no encaixa amb la nostra actual realitat. En altres paraules, el nostre món ha canviat. I, per tant, caldrà canviar la nostra percepció del món.

En aquest context, dos són els canvis que entenc haurà d’afrontar l’advocacia:

1. En la seva funció social (el fons).
2. En la manera d’exercir (la forma).

La funció social de l’advocia

L’advocacia té com a funció essencial defensar els interessos públics i privats, mitjançant l’aplicació de la ciència i tècniques jurídiques. Aquests interessos públics i privats ja s’estan veient afectats com a conseqüència del coronavirus.

Xina, per exemple, sembla aplicar tecnologia intrusiva per controlar la malaltia:

1. Smartphones. A través d’apps es controlen dades biomètriques i els moviments de cada usuari.
2. Intel·ligència artificial. Programes que detecten a través de l’ordinador personal, o de càmeres públiques, i amb una fiabilitat del 96%, si una persona està infectada o no a base de tomografies.
3. Robots. Controlen al carrer la temperatura corporal dels ciutadans per saber si presenten febre o no, obligant-los a tornar a casa si és així.
4. Drons. Fumiguen o transporten medicines o altres materials necessaris a zones d’aïllament. 

Totes aquestes mesures poden resultar efectives. Però algunes d’elles tenen un elevat cost: la llibertat i intimitat personals. I és que s’opta per controlar la malaltia controlant primer als ciutadans. I aquí uns dels dilemes que vindran: sanitat (seguretat) vs. llibertat. Dilema fal·laç, ja que no hauria de ser un o altre, sinó ambdós simultàniament. De res serveix l’una sense l’altra. Ambdues conformen el nucli essencial de la persona jurídicament parlant. I aquest nucli en el seu conjunt és el que cal preservar.

L’advocacia haurà de defensar els drets i llibertats, i lluitar contra la intrusió externa en l’esfera personal i la dignitat de la persona. Haurà de defensar els drets, també el de la salut, però sense minva de la resta de drets. Haurà de preservar la societat lliure que hem construït. I haurà de fer-ho en un entorn on la por (que és mala consellera) farà prevaldre el recurs fàcil de lliurar-nos a la tecnologia per controlar a les persones i, per tant, la malaltia. Sempre hi haurà alguna cosa de la que tenir por. Si no és aquesta pandèmia, serà la següent que vindrà. 

En els temps que vindran haurem d’optar entre la responsabilitat (llibertat) i el paternalisme (proteccionisme). I l’advocacia hauria d’estar al costat de la llibertat, perquè històricament ha estat la via que ha demostrat ser la més adequada per assolir els més alts nivells de prosperitat social.

La manera d’excercir l’advocacia

Per altra banda, i en un altre ordre de coses, la tecnologia pot ajudar enormement a què l’impacte del coronavirus a la nostra societat sigui molt menor. I és que avui, a diferència de fa uns anys, podem fer gran part de la nostra vida en format digital. Més encara amb l’arribada del 5G. Podem comprar on line, podem veure pel·lícules on line, podem reunir-nos on line, podem prestar serveis on line. I l’advocacia tradicional és un dels serveis que, en gran manera, pot prestar-se on line.

Ja fa anys que tenim clar cap a on anem, tecnològicament parlant. Però és un fet que el coronavirus ha estat un accelerador d’aquest procés. Es parla de continuar la formació acadèmica dels nostres fills via telemàtica. Les reunions entre companys es fan per videoconferència. Les reunions amb clients, també. Si algú dubtava sobre si digitalitzar el despatx, aquests dies tindrà clara la resposta.

Que la banca sigui telemàtica és un avantatge. Que l’administració pública fos realment i totalment telemàtica seria un avantatge. Que els judicis siguin totalment telemàtics veurem si no és una necessitat. Que els comerços siguin omnicanals és ara un clar avantatge.

Per l’advocacia no és diferent. Aquesta subsistirà en la mesura en què pugui prestar el seu servei per qualsevol canal (ja sigui físicament, ja sigui per internet). I a través de qualsevol dispositiu. Hi haurà tres etapes en aquest procés d’adaptació accelerada:

1. Garantir la continuïtat del servei.
2. Establir noves maneres de treballar adaptades al nou entorn omnicanal.
3. Prioritzar la transformació tecnològica (sempre en funció de la necessitat de prestació del servei, i de la nostra manera de treballar, no al revés).

L‘advocacia, en aquest aspecte, serà sense dubte capdavantera en l’adaptació a la nova realitat. Vivim i treballem a la intempèrie, és a dir, totalment exposats a la realitat. I és per això que quan aquesta canvia, nosaltres canviem amb ella.